Videoanalítica responsable: seguretat urbana sense identificació biomètrica

Un operador només pot vigilar un nombre limitat de pantalles. A la pràctica, molts incidents es detecten tard o només quan algú els denuncia, tot i que una càmera els hagi enregistrat des del primer moment.

L’analítica de vídeo canvia el paper de la càmera: deixa de ser un arxiu que es consulta després i passa a ser un senyal que avisa quan passa alguna cosa rellevant.

La majoria de les situacions que interessen a un servei de seguretat municipal no requereixen saber qui és ningú:

• Incidents a la via pública, com ara accidents, vehicles aturats en llocs perillosos o objectes abandonats.
• Nivells d’afluència en esdeveniments o zones concorregudes, estimats de manera agregada, per avisar quan l’ocupació s’acosta a nivells de risc.
• Accessos indeguts a instal·lacions municipals, com ara dipòsits, magatzems o edificis fora d’horari.

En tots aquests casos el sistema treballa amb esdeveniments i xifres agregades, no amb identitats. I en tots genera una alerta per a revisió humana: és un operador qui decideix la resposta.

El Reglament europeu d’intel·ligència artificial (Reglament (UE) 2024/1689) prohibeix des del 2 de febrer de 2025 diverses pràctiques relacionades amb la biometria. Entre d’altres, l’ús de sistemes d’identificació biomètrica remota «en temps real» en espais d’accés públic amb finalitats de garantia del compliment del dret, llevat d’excepcions molt acotades que exigeixen autorització prèvia (article 5). També prohibeix crear o ampliar bases de dades de reconeixement facial mitjançant l’extracció no selectiva d’imatges d’internet o de circuits tancats de televisió.

El Reglament general de protecció de dades considera les dades biomètriques adreçades a identificar de manera unívoca una persona com una categoria especial de dades (article 9), i exigeix una avaluació d’impacte quan s’observa de manera sistemàtica i a gran escala una zona d’accés públic (article 35).

A Espanya, a més, la captació d’imatges en llocs públics per part de les forces i cossos de seguretat està regulada per la Llei orgànica 4/1997. L’Agència Espanyola de Supervisió de la Intel·ligència Artificial (AESIA) i l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) supervisen, cadascuna en el seu àmbit, l’ús d’aquestes tecnologies.

La conclusió pràctica és senzilla: un sistema que no identifica les persones queda fora, per disseny, dels usos més restringits per la normativa. No eximeix de complir la resta d’obligacions, però parteix d’una base molt més sòlida.

Surveillance AI és una de les tres solucions que Equilia té avui en funcionament, i s’ha dissenyat amb aquests principis:

• Sense identificació biomètrica per defecte: el sistema detecta situacions, no persones concretes.
• Supervisió humana en cada decisió: les deteccions són alertes per a un operador, no actuacions automàtiques.
• Registre auditat d’esdeveniments, per saber què es va detectar, quan i què s’hi va fer.
• Analítica d’afluència agregada, sense seguiment individual.
• Dades municipals sota el control de l’ajuntament.

Pot funcionar amb les càmeres que el municipi ja té o amb equipament nou de la nostra xarxa de fabricants. I les seves deteccions poden alimentar altres serveis: un possible accident pot activar la gestió del trànsit i la informació als ciutadans en una mateixa resposta coordinada.

• El sistema identifica, o pot identificar, persones? Si és així, amb quina base legal i amb quina autorització?
• Qui revisa cada alerta abans d’actuar, i queda registrat?
• Quant de temps es conserven les imatges i els esdeveniments, i qui els pot consultar?
• On s’emmagatzemen i es processen les dades, i qui hi té accés?
• S’ha fet l’avaluació d’impacte en protecció de dades, i el proveïdor hi col·labora?

Un bon proveïdor hauria de poder respondre-les totes per escrit.